A l'ull de la guerra
L a primera escena que ve al cap a la gent quan es parla sobre fotoperio
disme de guerra és la d'un fotògraf enmig d'un camp de batalla amb la seva càmera, fragmentant la realitat en escenes congelades del que passa al seu voltant. Si és aquesta la imatge que tenim en ment, només imaginant-nos-la podem arribar a pensar com de perillós que pot arribar a ser. Alguns pensaran en bogeria, altres pensaran en heroisme i a altres els importarà ben poc. No obstant, fugint de tot pensament o estereotip que puguem tenir, la feina del fotoperiodista és una feina d'alt risc amb un únic objectiu; l'espectador. L'espectador ha de ser, inevitablement, el consumidor final de la feina del fotoperiodista.El fotoperiodista, ja sigui freelance o corresponsal d'algun mitjà, que treballa en una guerra no ha de saber només de fotografia. Ha de saber de cinema, escollint en cada cas el millor pla i la millor perspectiva. Ha de saber de publicitat, per tal de vendre les seves fotografies per a què les observin uns consumidors que, com acostuma a passar, desconeixen el seu treball. A més, quasi no caldria ni esmentar-ho, ha de ser un soldat amb un punt de relacions públiques, ja que en una zona de guerra ho fas bons contactes amb qui toca fer-los o ja et pots anar acomiadant del teu reportatge. El fotoperiodista és un tot terreny que ha de superar totes les barreres que li sorgeixin en el seu trepidant camí.
El fotoperiodisme actual
Si ens posem a pensar en fotoperiodistes coneguts ens vénen a la ment fotògrafs com Robert Capa (1913-1954), Henry-Cartier Bresson (1908-2004) o, un que ens queda més proper, Agustí Centelles (1909-1985). Fotògrafs del segle XX que varen iniciar i promocionar la fotografia documentalista d'aquest mateix segle, teories i pràctiques que encara ara es segueixen treballant per alguns dels nous gurús del fotoperiodisme. No obstant, actualment la feina del fotoperiodista està essent menyspreada i això crea una cadena. El menyspreu crea una sensació de desvaloració, la qual cosa fa que els fotògrafs siguin cada cop menys remunerats per la seva feina. Això ens condueix a la següent escala i és que tot i que la idea principal és que el fotoperiodista en un conflicte bèl·lic ha d'informar, és utòpic pensar que un fotògraf serà capaç de jugar-se la vida sense tenir un reconeixement posterior, el qual normalment anirà acompanyat d'unes remuneracions. No ens enganyem, un fotògraf busca el reconeixement, ja que aquest va lligat a que les seves fotografies surtin o no publicades. En definitiva és l'única manera de que aquestes siguin observades per un públic mínimament ampli.
Qui menysprea el fotoperiodisme?
Aquesta pregunta no té una clara resposta, perquè no es pot generalitzar i determinar un grup o un sector que el critiqui, ningú s'atreveix a dir que la feina d'"una persona que es juga la pell per informar és inútil", segons paraules del fotoperiodista Hernán Zin. No obstant, hi ha mitjans que utilitzen altres paraules, no tant directes per fer-ho. Aquest és l'exemple de Massimo Berutti, un fotògraf italià que ha fet un reportatge sobre el moviment i protestes dels advocats i magistrats pakistanesos. La seva exposició ha estat una de les estrelles del Festival Internacional de fotoperiodisme que s'ha fet a Perpinyà, França. Tot i això, cap mitjà tret d'una revista Russa va voler publicar les seves instantànies perquè van considerar que la seva feina, les seves fotografies, no agradarien als lectors pel contingut. Les fotografies eren dures i crítiques, i algunes podien ferir les sensibilitats més dèbils, però això no és raó per censurar-les de la premsa, sobretot quan s'està mostrant la realitat més injusta d'un país. Està passant això, és dur? S'ha d'admetre i lluitar, no amagar-ho i refugiar-se en que si no ho veuen els ulls ningú en sortirà ferit. La veritat és que si els ulls no ho veuen, per molt desagradable que sigui, no podrem resoldre els conflictes. El que Massimo Berutti venia a dir és que no podem viure en una bombolla, hem d'obrir-nos l'exterior encara que aquest estigui contaminat. Però com s'han de publicar les imatges d'aquest fotògraf quan els mitjans cada cop estan més dirigits per empresaris i economistes que basen la seva direcció en capitals i audiències, i no estan dirigits per periodistes que es centrin en la importància de la informació i no del morbo gratuït? Molts mitjans censuraran aquestes imatges per por a no vendre, no obstant atacaran amb programes com Sálvame i diran que això sí que és periodisme.
La responsabilitat social
Tal i com s'extreu de l'entrevista realitzada a Sandra Balsells (fotoperiodista i professora de fotografia de la Universitat de comunicació Blanquerna) en una entrevista en exclusiva a la Facultat de Comunicació ,"en una guerra, és imprescindible posicionar-se a favor del bàndol de les víctimes". La guerra que ara ens preocupa és una guerra que implica als Mass Media i als fotoperiodistes, aquests darrers són les víctimes d'una potència poderosa i massiva que els impedeix avançar. Si volem que el fotoperiodisme no s'enfonsi hem d'analitzar tots els elements que l'estan fent decaure i treballar per tal de retornar-lo al màxim esplendor dels anys 70. De moment, haurem de seguir lloant la impressionant feina que estan fent institucions com el World Press Photo o l’agència Magnum que fan que el fotoperiodisme segueixi encara latent en la nostre societat. Esperem que duri.
